dijous, 31 de juliol del 2008

Em sap molt greu

Article de Juan Villoro sobre intelectuals mexicans retinguts a l'aeroport del Prat (El Periódico 31-07-08)

Juan Villoro
La primera notícia que Barcelona és una zona de conflicte me la va donar l'escriptor mexicà Tryno Maldonado, que va estar detingut unes quantes hores a l'aeroport del Prat. Van desconfiar dels informes que donava sobre el festival que l'havia convidat a la ciutat. Després de la tortura psicològica, va poder passar.
Com que en alguna ocasió Tryno va ser confós amb el meu fill, vaig pensar que potser la seva aparença no era gaire selecta per a la capital del turisme fashion. Poc després, Jorge Volpi va passar pel mateix infern, i fa algunes setmanes, Esteban Rossi, professor de la Universitat de Princeton, va rebre el mateix tracte. Malgrat que es tractava de convidats amb despeses cobertes, van passar per humiliacions a la duana.
El seu problema era ser mexicans. Tot i que les fronteres són, en si mateixes, operatius discriminatoris, i en totes algú desperta suspicàcies, és escandolós que es molesti visitants aliens a qualsevol desig de quedar-se a rentar plats. Això dóna peu a una indignació superior. Si Jorge Volpi (premi Seix Barral, doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca, director de Canal 22) és tractat com un necessitat, ¿què deu passar amb els llatinoamericans que arriben a cuidar malalts? La desinformació ha fet estendre la paranoia a les webs de turisme a Espanya i alguns aconsellen dur fotocòpia de les escriptures dels amics que t'inviten.
Per desgràcia, el Prat té la pitjor fama dels aeroports espanyols. Com a barceloní vocacional, ofereixo noms de catalans exiliats a qui ningú va molestar a la duana mexicana. Escriptors: Josep Carner, Agustí Bartra, Pere Calders, Avel.lí Artís-Gener Tísner, Anna Murià, Lluís Ferran de Pol, Ramon Xirau, Màrius
Torres, Joan Sala, Artur Bladé i Desumvila, Lluís Ferran de Pol. Editors: Bartomeu Costa-Amic, Joan Grijalbo, Ramon Fabregat i Arrufat. Antropòlegs: Pere Bosch i Gimpera, Joan Comas. Arquitecte: Feliu Candela. Metges: August Pi-Sunyer, Pelai Vilar i García, Pelai Vilar i Puig. Matemàtic i astrònom: Marcelo Santaló Sors. Historiador: Josep Maria Miquel i Vergés. Pintor: Vicente Rojo.
¿No n'hi ha prou amb aquesta llista per donar la benvinguda a un mexicà?

divendres, 25 de juliol del 2008

Ni Metro ni ferrocarril

Fa molts, i molts, i molts anys els passadissos de Madrid anaven plens de senyors amb barret que potinejaven per dur-se al cove si el tren que venia de Tarragona-Saragossa-Madrid havia de passar pel Prat o per Sant Boi. Les influències de marina van tenir més força i, tal com ja sabem, un cop passat Gavà, el tren gira cap a mar per tornar a tombar terra endins i així recuperar la línia recta que el permet enfilar el carrer d'Aragó de Barcelona. Va ser una oportunitat perduda. Sant Boi no només es quedava sense el pas lògic del tren. Sant Boi, en aquell temps, no tenia ni un trist pont estable per on hi passessin carros i tartanes. La nostra vila va perdre una oportunitat que la va marcar fins a la segona dècada del segle XX.
Cent anys més tard ja hi tornem a ser. L'últim govern convergent va planificar la prolongació d'una línia FGC plenament barcelonina perquè servis de metro a la resta dels municipis del delta, ja que la L9 cobria el Prat. Quan van arribar els socialistes & Co. a la Generalitat no van trigar 3 mesos a anular aquella planificació sense oferir cap alternativa.
Han passat quatre anys. En aquest petit i curt període de temps no tenim "finançament, infraestructures i blindatge" que eren els tres eixos bàsics del que havia de ser el nou Estatut de Catalunya. No ens amoïnem, a Sant Boi (80.727 habitants) tampoc no tenim metro. El tindrà abans Sant Feliu (42.273 habitants) que ja disposa de Rodalies Renfe i de Trambaix.
Tot això ens passa quan se suposa que tenim un Govern "amic" a la Generalitat. Uns amics que ara diuen que per Sant Boi no toca. Més aviat jo diria que som nosaltres els que "no hi toquem" ja que la gran majoria seguim votant els mateixos encara que ens fotin boles de l'altura del nostre campanar.
La conya més gran és que és a Madrid -sí, igual que fa més de cent anys- on s'està estudiant el traçat de Renfe que ha de passar per la nostra Vila.
Començo a pensar que tenen raó aquells que només voten quan hi ha eleccions a Corts i no a les del Parlament.

diumenge, 6 de juliol del 2008

La proximitat no es transmet, se n'és

No hi ha res pitjor per a un comunicador que se li vegi la cuina. Entenent com a cuina tot allò que té a veure amb l'objectiu i el concepte de comunicació. Al Viure Sant Boi ho he vist sovint, això. Quan es treballen qüestions de propaganda s'ha de filar ben prim perquè no se'ns vegi el llautó.
El breu que encapçala la pàgina 10 de l'edició Estiu 2008 de la citada revista té el títol "Canvi d'uniforme per transmetre proximitat" i tot seguit diu "(...) Les noves peces (de la Policia Local)(...) s'han dissenyat per transmetre una imatge de servei i de més proximitat a la ciutadania". Es tracta doncs la Policia Local com si fos un paquet de iogurts. Se'ls fa més macos per tal de vendre'ls. No es tracta de millorar el servei i que tinguin més recursos per a ser més propers, la cosa va d'aparentar. Simple imatge. Tot aparença. Bé, això és el que es dedueix de les paraules del comunicador.
Ja és prou dura la feina dels "municipals" perquè ara els tractin com iogurts.

dimecres, 25 de juny del 2008

Ensorrar la COPE (3)

Avui, BMW, Dexeus, Caja Madrid...

Continuarà...

dilluns, 23 de juny del 2008

Ensorrar la COPE (2)

Aquest matí he pescat a:
Hotels Meliá
BBVA
Repsol
Audi
11822 de Teléfonica
Cepsa

Continuarà...

divendres, 20 de juny del 2008

Ensorrar la COPE

La línia editorial de la COPE, principalment dels últims 15 anys, ha estat bel·ligerant contra tots els interessos de Catalunya. Als que s'han posat les mans al cap tot dient "com és possible que deixin que fulano digui mentides, s'ha de tancar l'emissora!" sempre els hi he respost que la cosa no va per aquí. Que si hom injuria, calumnia o bé menteix, sempre tenim els tribunals per denunciar-ho.
Aquests dies, la Conferència Episcopal Española (accionista de la COPE) s'ha rentat novament les mans en el cas FJL amb l'argument que és un tema de la direcció de l'emissora. Han fet bé en aclarir-nos-ho. Tenen tota la raó. No és una qüestió de moral ni d'ètica. N'és un tema purament empresarial. I els empresaris (com és natural) es mouen sempre per la butxaca. Canvien estratègies, generen nous productes, fan canvis per tal de mantenir-se en el mercat i obtenir beneficis. Si una cosa no funciona la retiren i en fan una de nova.

Quan es parla de teleescombreries se'n dóna injustament la culpa als programadors. No és veritat. La responsabilitat va per baules: Els segons responsables d'una televisió grollera, banal, desinformativa i groga són els accionistes de l'emissora. Els programadors són només els alfils que s'encarreguen d'omplir l'espai que queda a la graella entre els blocs de publicitat.
Ara bé, pujant per la cadena de responsabilitats hi trobem els anunciants. Els anunciants són els principals responsables de la continuïtat dels programes grollers, banals, desinformatius i grocs. En són els primers. Comprant espais publicitaris, financen la continuïtat de tot allò que no ens fa millors persones.

La conclusió del sil·logisme d'aquest cas, traslladat a la ràdio, és fàcil de plantejar:
Els anunciants són els primers responsables de la línia editorial de la COPE

Hem de demanar doncs, als anunciants que compren espais publicitaris a la COPE que deixin de fer-ho fins que l'emissora no canviï la seva línia editorial. Són els diners estúpid! que diria aquell.
Jo ja en tinc d'anunciants als que cal avisar: LaCaixa, Gas Natural, Repsol, Danone, El Corte Inglés...

Ajudeu-me a seguir la llista.

Continuarà

dilluns, 11 de febrer del 2008

L’Àtrium del delta

Des del primer dia que es va inaugurar l’Àtrium de Viladecans vaig pensar que un equipament com aquest no només havia de ser per la gent del seu municipi. Que no calia duplicar esforços esmerçant els diners d’altres ajuntaments del delta en equipaments culturals tan costosos de mantenir i programar.
Com a santboià tinc clar que una ciutat com la meva es mereix molt més que Can Massallera. Hem fet tard, però.
Al Viure Sant Boi d’aquest mes de febrer llegeixo amb joia que s’ha signat un acord de col·laboració per “incentivar conjuntament el consum cultural de les dues ciutats” que “Sant Boi i Viladecans faran publicitat conjunta dels seus espectacles i coordinaran les seves programacions” i que “aspiren a estendre la idea cap a altres municipis del Baix Llobregat”.
Benvingut sigui aquest acord!
Ara caldrà esperar l’establiment d’una línia de transport públic especial –com el Bus de les Arts del TNC- perquè no calgui agafar el cotxe. També caldrà millorar el servei del bar.

Just al costat de l’Àtrium hi ha un cinema amb 10 sales de projecció. No sé quant fan de calaix. La meva experiència com a espectador en aquest cine és la d’estar-me en una sala veient una pel·licula acompanyat de quatre gats.
Al mateix Viure Sant Boi un titular diu “Comencen les obres dels cinemes” acompanyat de “En previsió que s’inaugurin l’any vinent”. No hi hem fet tard?

dimarts, 15 de gener del 2008

Bono, Pizarro y Arriba España!

Si fos cert el que apuntava Vicent Partal el 17/12/2007 que "PSOE i PP preparen un gran tomb de la política espanyola, consistent a deixar els nacionalistes no espanyols fora de joc", la col·locació estratègica de Bono (PSOE) al capdavant del Congrés de Diputats i de Pizarro (PP) com a segon per Madrid -cara a tocar cuixa en els temes econòmics- comença a dibuixar el perfil d'una pinça prou amenaçadora.
M'imagino el mapa i faig uns possibles:
  1. Si guanya el PP: Coalició PP-PSOE = Bono presideix el Congrés i Pizarro a economia.
  2. Si guanya el PSOE: Coalició PSOE-PP = Bono presideix el Congrés i Pizarro cap de l'oposició.
Resultat de tot això: Barcelona debe ser bombardeada cada 50 años para que recuerden quien manda. (Espartero)

Digueu-me paranoic.

diumenge, 13 de gener del 2008

Sumari 18/98

  • "A partir d’unes diligències d’investigació iniciades el 1989, el Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional va obrir l’any 1998 un seguit de procediments judicials contra diverses organitzacions polítiques i socials, sindicats, mitjans de comunicació, empreses i organismes populars del País Basc, finalment acumulats en el Sumari 18/98."

M'he llegit l'informe que la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Icab i l'Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans han fet sobre la sentència del sumari 18/98.
Tal com estan les coses, dubto que el recurs al Suprem faci que la situació ens retorni a l'Estat de Dret. Si consentim -i mirem cap a una altra banda- que una sentència com aquesta quedi refermada, ben aviat se'ns acusarà del mateix als catalans.
No sé, tinc la sensació que no em puc quedar amb els braços creuats tot esperant que algú cremi el Reichstag.
Mireu també aquest bloc i els comentaris.