Em sap molt greu

Article de Juan Villoro sobre intelectuals mexicans retinguts a l'aeroport del Prat (El Periódico 31-07-08)

Juan Villoro

La primera notícia que Barcelona és una zona de conflicte me la va donar l'escriptor mexicà Tryno Maldonado, que va estar detingut unes quantes hores a l'aeroport del Prat. Van desconfiar dels informes que donava sobre el festival que l'havia convidat a la ciutat. Després de la tortura psicològica, va poder passar.
Com que en alguna ocasió Tryno va ser confós amb el meu fill, vaig pensar que potser la seva aparença no era gaire selecta per a la capital del turisme fashion. Poc després, Jorge Volpi va passar pel mateix infern, i fa algunes setmanes, Esteban Rossi, professor de la Universitat de Princeton, va rebre el mateix tracte. Malgrat que es tractava de convidats amb despeses cobertes, van passar per humiliacions a la duana.
El seu problema era ser mexicans. Tot i que les fronteres són, en si mateixes, operatius discriminatoris, i en totes algú desperta suspicàcies, és escandolós que es molesti visitants aliens a qualsevol desig de quedar-se a rentar plats. Això dóna peu a una indignació superior. Si Jorge Volpi (premi Seix Barral, doctor honoris causa per la Universitat de Salamanca, director de Canal 22) és tractat com un necessitat, ¿què deu passar amb els llatinoamericans que arriben a cuidar malalts? La desinformació ha fet estendre la paranoia a les webs de turisme a Espanya i alguns aconsellen dur fotocòpia de les escriptures dels amics que t'inviten.
Per desgràcia, el Prat té la pitjor fama dels aeroports espanyols. Com a barceloní vocacional, ofereixo noms de catalans exiliats a qui ningú va molestar a la duana mexicana. Escriptors: Josep Carner, Agustí Bartra, Pere Calders, Avel.lí Artís-Gener Tísner, Anna Murià, Lluís Ferran de Pol, Ramon Xirau, Màrius
Torres, Joan Sala, Artur Bladé i Desumvila, Lluís Ferran de Pol. Editors: Bartomeu Costa-Amic, Joan Grijalbo, Ramon Fabregat i Arrufat. Antropòlegs: Pere Bosch i Gimpera, Joan Comas. Arquitecte: Feliu Candela. Metges: August Pi-Sunyer, Pelai Vilar i García, Pelai Vilar i Puig. Matemàtic i astrònom: Marcelo Santaló Sors. Historiador: Josep Maria Miquel i Vergés. Pintor: Vicente Rojo.
¿No n'hi ha prou amb aquesta llista per donar la benvinguda a un mexicà?

Ni Metro ni ferrocarril

Fa molts, i molts, i molts anys els passadissos de Madrid anaven plens de senyors amb barret que potinejaven per dur-se al cove si el tren que venia de Tarragona-Saragossa-Madrid havia de passar pel Prat o per Sant Boi. Les influències de marina van tenir més força i, tal com ja sabem, un cop passat Gavà, el tren gira cap a mar per tornar a tombar terra endins i així recuperar la línia recta que el permet enfilar el carrer d'Aragó de Barcelona. Va ser una oportunitat perduda. Sant Boi no només es quedava sense el pas lògic del tren. Sant Boi, en aquell temps, no tenia ni un trist pont estable per on hi passessin carros i tartanes. La nostra vila va perdre una oportunitat que la va marcar fins a la segona dècada del segle XX.
Cent anys més tard ja hi tornem a ser. L'últim govern convergent va planificar la prolongació d'una línia FGC plenament barcelonina perquè servis de metro a la resta dels municipis del delta, ja que la L9 cobria el Prat. Quan van arribar els socialistes & Co. a la Generalitat no van trigar 3 mesos a anular aquella planificació sense oferir cap alternativa.
Han passat quatre anys. En aquest petit i curt període de temps no tenim "finançament, infraestructures i blindatge" que eren els tres eixos bàsics del que havia de ser el nou Estatut de Catalunya. No ens amoïnem, a Sant Boi (80.727 habitants) tampoc no tenim metro. El tindrà abans Sant Feliu (42.273 habitants) que ja disposa de Rodalies Renfe i de Trambaix.
Tot això ens passa quan se suposa que tenim un Govern "amic" a la Generalitat. Uns amics que ara diuen que per Sant Boi no toca. Més aviat jo diria que som nosaltres els que "no hi toquem" ja que la gran majoria seguim votant els mateixos encara que ens fotin boles de l'altura del nostre campanar.
La conya més gran és que és a Madrid -sí, igual que fa més de cent anys- on s'està estudiant el traçat de Renfe que ha de passar per la nostra Vila.
Començo a pensar que tenen raó aquells que només voten quan hi ha eleccions a Corts i no a les del Parlament.

La proximitat no es transmet, se n'és

No hi ha res pitjor per a un comunicador que se li vegi la cuina. Entenent com a cuina tot allò que té a veure amb l'objectiu i el concepte de comunicació. Al Viure Sant Boi ho he vist sovint, això. Quan es treballen qüestions de propaganda s'ha de filar ben prim perquè no se'ns vegi el llautó.
El breu que encapçala la pàgina 10 de l'edició Estiu 2008 de la citada revista té el títol "Canvi d'uniforme per transmetre proximitat" i tot seguit diu "(...) Les noves peces (de la Policia Local)(...) s'han dissenyat per transmetre una imatge de servei i de més proximitat a la ciutadania". Es tracta doncs la Policia Local com si fos un paquet de iogurts. Se'ls fa més macos per tal de vendre'ls. No es tracta de millorar el servei i que tinguin més recursos per a ser més propers, la cosa va d'aparentar. Simple imatge. Tot aparença. Bé, això és el que es dedueix de les paraules del comunicador.
Ja és prou dura la feina dels "municipals" perquè ara els tractin com iogurts.